Al papà ja no li cal menjar tant

Dins de la conversa d'un sopar, Joana em va sorprendre l'altre dia
contestant a Biel, que no es volia acabar la seua ració de menjar: "Al
papà no li cal menjar tant perquè ja no ha de créixer més, però tu i
jo sí". Amb quatre anys és conscient que han de fer-se grans i créixer
i fer-se forts. Instint de supervivència? No ho se, però en una frase
em va deixar pensatiu i major, molt més major que ells dos.

Ha tornat al zero

Joana s'ha adonat que hi ha una agulla als rellotges que dona voltes i
cada cert temps passa pel mateix lloc, per a ella eixe lloc és el
zero. Biel li explica, aquesta vegada amb bona intenció, que eixa
agulla és la dels segons i que no és la de les hores. Ella no li fa
cas, per a ella això no és important perquè ha fet una descoberta tota
sola i pensa que el seu germà només vol que llevar-li mèrits.

En bicicleta sense rodetes

Joana ja va en bicicleta sense les rodes menudes. Una vesprada
(5/09/2012) li vam preguntar si llevàvem les rodetes i ella va dir que
sí, al cap d'uns minuts em va dir que no l'agafés que ja sabia ella.
Resultat després d'un hora i alguna caiguda sense conseqüències ja es
passejava pel nostre carrer. Al cap de dos dies vam anar els quatre en
bicicleta de Benicàssim al Voramar i tornar i ella va pedalejar més
que ningú (la seua bici és la més menuda). Ara ja hem passat a una
bici una mica més gran (que, com la primera, abans també ere de Biel)
i ja no li costa tant d'avançar i un dia tornarem a Benicàssim.

Amb patinet

Joana s'està passant l'agost anant amb patinet a totes parts. Té perícia amb ell encara que és perillós pels cotxes que hi ha a Ares ara a l'estiu. Ella està molt contenta i el patinet li dona velocitat i comoditat.

Ajudant, ajudant, ajudant

Ahir de vesprada Joana em va ajudar a guardar els plats, els casos i les paelles, a partir un pollastre a trossos i a preparar un caldo. I després encara tenia més ganes d'ajudar a més coses. A tot volia ajudar-me. "Vull ajudar-te a tot el que tu fas" em deia.

Por qué me miras?

Quan Joana està enfadada, cansada o les dues coses baixa el cap, mira
en terra i de vegada en quan puja el cap i ens mira amb cara de pomes
agres. En alguna d'eixes pujades de cap diu en el seu castellà
correctíssim "por qué me miras?". Ningú li contesta. Ella baixa el cap
i continua enfadada.

Què mala vida tinc!

Ahir Joana es va assabentar que no havia pogut veure a la seua amiga
Lídia i amb cara trista i ploriquejant va dir: "què mala vida tinc,
no podré veure a Lídia". Teatro, la vida es puro teatro..