Vull anar a "escuela"

Aquests dies Joana està una mica estranya. Té mal de panxa, fa la caca
blaneta i no té fam. Però té ganes de jugar i igualment. Ahir, mentre
Pili i jo parlàvem de si anar al metge o no i de si portar-la a escola
o no, ella va començar a dir que ella es trobava bé, que no estava
mala i que volia anar a la "escuela". "Jo vull anar a escuela, jo vull
anar a escuela", deia quasi plorant i amb un to de llàstima.
En uns mesos ha passat de no voler saber res de l'escola (setembre,
octubre i novembre) a tindre quasi addicció a l'escola.

M'estic portant bé? Bua, bua, bua

Joana quan està cansada, s'enrabia i no vol fer les coses que toquen
en cada moment, plora i plora i entre plor i plor i sanglotant
pregunta: "Bua, bua, bua. M'estic portant bé? Bua, bua, bua".
Nosaltres li contestem "doncs, ara mateix molt bé no perquè no deixes
de plorar". I ella encara s'enrabia més i continua plorant i dient
"Sí, sí, sí, bua, bua, bua, bua". Després torna a fer la mateixa
pregunta "Bua, bua, bua. M'estic portant bé?". Nosaltres li contestem
el mateix i ella torna a preguntar-ho de nou. I així fins que ella (al
cap d'un minut o de mig hora) es despista en alguna cosa i s'acaba la
tossuderia.

Sense pietat

Joana encara no té clar que quan algú està mal·lalt i no té fam no se
li ha de fer menjar. L'altre dia Biel no tenia ganes de menjar perquè
ho vomitava tot i ella, com que encara no ho entén això, no deixava de
dir-li: "Menja Biel! Menja! Menja! Mira Papà no menja! Has de menjar
perquè si no no et faràs fadrí". I encara que jo li explicava que no
havia de menjar perquè després ho vomitava ella insistia: "No menja
Papà! Mira!". Aquesta xiqueta encara no té pietat.

T'ha caigudo el toballón

Una nit mentre sopàvem Pili es va alçar de la cadira i li va caure el
toballó. Joana es va adonar i va dir: "t'ha caigudo el toballón". De
moment, li encanta parlar en castellà i a nosaltres ens fa riure amb
les seues adaptacions.

Fem una carrera?

Cada nit, després de sopar anem a llançar el fem, i en acabar Joana
ens demana a Biel i a mi si podem fer una carrera. No espera un sí i
es prepara dient una, dues i tres i ix disparada cap a la porta de
casa. Darrere va Biel, que ara ja li deixa guanyar i l'últim sóc jo
que a eixes hores ja no tinc ganes de fer cap carrera.

Defensant a Biel

Ahir a la placeta de la biblioteca Biel, Marc i Andreu van conèixer a
tres xiquets més menuts i més trapelles que ells i amb uns pares més
despreocupats. Mentre Biel, Marc i Andreu jugaven als gronxadors i
balancins i a altres coses els altres tres només feien que
molestar-los. Al principi ells es pensaven que resultaria divertit
jugar amb ells però cada vegada es feien més pesats perquè aquells
menuts només volien jugar a pegar.
En un moment en que els tres van agarrar a Biel i se'l volien endur a
un altre lloc, Joana em va cridar desesperada mentre agarrava a un
dels tres desconeguts del braç: "Papà, volen fer-li mal al tete". Em
vaig alçar, els altres tres van fugir i Biel i Joana es van seure amb
mi i Josep una estona.
Però aquells tres no van fugir molt lluny i al cap d'una estona van
tornar per molestar una altra vegada. Es va alçar Josep i com que és
més alt li van fer més cas. Ja no van tornar a molestar. Una qüestió
d'altura.

Què mala sort!

A Joana li agrada moltíssim l'expressió Què mala sort! i l'utilitza sempre que pot. Unes vegades més apropiadament que altres. Per exemple, aquest matí m'ha preguntat si hui hi havia escola i quan li he dit que sí ella ha contestat Què mala sort!. Quan em pregunta què hi ha per sopar i li dic bullit ella diu Què mala sort!. I si ella vol jugar però jo li dic que hem d'anar a banyar-se ella diu Què mala sort!. I si ella vol anar a banyar-se però jo li dic que no cal que pot anar a jugar ella diu Què mala sort!. He pensat que potser jo també utilitze l'expressió de tant en tant. Em comença a agradar i no se si és per la repetició. Què mala sort! Què mala sort!